A l’any 2010 a partir de la proposta de la logopeda Mari Martí; introdueix la música i el cant com exercici de rehabilitació de la veu esofágica. La Mari era qui els feia l’atenció logopèdica en aquella època. Així mateix, els inicia en la música, i més concretament, en el fet de “poder cantar”, tot i les seves limitacions vocals, per tal de poder comprovar si el cant coral els podia ajudar en l’aprenentatge de la fonació. Al principi ella mateixa es fa càrrec de l’animació del Cor. Poc a poc es va anar formant un grup i va anar agafant la forma de Coral sense cap mena de pretensions.

Al principi les frases de les cançons se les partien en dos grups, un grup començava la frase i l’altre l’acabava, ja que ells no podien pronunciar tantes paraules seguides per formar frases senceres; es cansaven, i ella els va adaptar els textos perquè pugessin interpretar les cançons més còmodament.

D’aquesta proposta va sorgir els primers vestigis de coral d’operats totals de càncer de laringe del CRV Lleida, i més endavant es replanteja aquesta alternativa de treball com un mitja lúdic i gratificant per als intervinguts/des, malgrat la considerable dificultat que representa per a ells/es i es va decidir buscar algú que el orientés musicalment i es convertís en la directora musical del grup.

L’any 2012 se li va proposar a Teresa Oliva, directora de corals infantils i educadora musical. Va ser la primera que va vestir de música tot el treball que havia fet la seva antecessora i va donar forma al que actualment es el Cor del CRVL. Un cop es van assolir els objectius d’inici, es va buscar una persona que els acompanyés amb instruments les actuacions del cor i així és com es va incorporar al projecte l’Agustí Ardanuy, un músic polifacètic i polivalent capaç de vestir de gala totes les actuacions del Cor (piano, guitarra i flauta travessera). Més tard s’incorpora al Cor el músic Josep Marbà, amb una guitarra i l’harmònica. Cal esmentar que el treball de totes aquestes persones es voluntari i desinteressat.           

Quan van començar a sortir actuacions, ens vam plantejar la necessitat de buscar una imatge comú. La pregunta va ser: “no seria més bonic que anéssim tots vestits una mica uniformement?”. Tots hi vam estar d’acord i ens vam posar a decidir quin seria la nostra vestimenta per cantar. Es va decidir per majoria que aniríem vestits amb camisa negra i pantaló fosc i que la nostra identitat la portaríem al mocadoret que duríem al coll. El mocador vam decidir que seria de color Bordeus, el mateix color que la bandera de la nostra ciutat, ja que quan sortim fora a cantar hi anem representant a l’associació del CRV de Lleida arreu.

Poc a poc va esdevenir una activitat en la que tots els operats se sentien importants i molt valorats i també feliços de poder gaudir de la presa de consciència i de pertinença a un col·lectiu molt concret en el què tots lluitem per la mateixa causa.